Senderisme - Giroguies

Segon dia del tresc a l'Alt Atles - Marroc (juny 2011)

2011-12-05T10:00:00.000+01:00

Havíem quedat per esmorzar a les 8 del matí però com que al juny els dies són llargs i a les 6 del matí el sol ja entra per les finestres, a les 7 ja tots estem per la terrassa inquiets i amb ganes de començar. Hem preparat la motxilla que portarem a l’esquena amb les quatre coses necessàries per la caminada: aigua, el barret, la càmera fotogràfica, un paravent i poques coses més. La resta de coses els hem posat dins una altra motxilla o bossa de viatge i les portaran les mules.

El servei de la casa s’estressa al veure’ns a tots voltant per l’alberg tant aviat i ens porten un te perquè ens entretinguem a taula. L’esmorzar arriba i casi ningú té gana després del sopar d’ahir, però poc a poc mengem alguna cosa.

No ens en donem compte i veiem que el nostre equipatge ha desaparegut del rebedor i tot de cop veiem que estan carregant les mules. El muler, l’Ibraim, va sospesant acuradament cada peça d’equipatge per equilibrar el pes que portaran les mules i ho va posant dintre les senalles on estiba la càrrega. A més del nostre equipatge també portem part del menjar de la travessa.

Sortim a 2/4 de 9 del matí, les mules amb 4 xiulets enfilen el camí sense dubtar gens de cada bifurcació que anem trobant, només es paren per degustar algunes herbes i beure aigua quan creuem algun rierol.

Arribem a la font d’Aberdom i allà trobem un home que està arreglant una petita sèquia per portar aigua al seu hort. Parlem una estona amb ell i aprofitem per treure’ns roba i posar-nos la gorra i les ulleres de sol. Als voltants de la font hi ha un munt de nogueres, verdes i ufanoses, potser un centenar, ens comenta que són seves i que aquest any sembla que tindrà una bona collita de nous.

Seguim el sender que puja suament entre feixes de cultiu i veiem el poble darrere nostre que es va fent petit. Deixem enrere els darrers camps de conreu i al cap de poca estona arribem a un ‘azib’, un lloc de pastura d’estiu pels ramats de cabres i ovelles amb alguns refugis pels pastors i tancats de pedres pels animals. No hi veiem a ningú però l’Alí ràpidament ens senyala amb el dit muntanya amunt on hi ha el pastor assegut sota una sabina i el seu ramat escampat sota el coll on ens dirigim. Anem pujant a poc a poc i arriben dalt del coll Tizi n’Mzik ben frescos i sense bufar. La vista és espectacular, el ‘plateau’ de Tazarhart a 3000 m davant nostre, l’Angour i altres cims de més de 3.000 metres al darrere, i un grapat de pobles berbers de la vall d’Azzadene als nostres peus. Parem una estona i d’una petita cabana surt el fill del pastor amb una galleda plena de begudes fresques! No deixa de sorprendre’ns i tots acabem bevent una fanta o coca cola, tot un luxe aquí dalt.

Baixem del coll suament entre sabines centenàries i arribem a l’Azib Tamsoult on dinem i fem una migdiada que es posa molt bé. Com nous tornem a seguir el sender que ens porta a les cascades d’Irhoulidene on baixa un doll d’aigua considerable. Les pretensions d’alguns del grup de fer-hi un bany queden en foc d’encenalls i només hi fan un bany de peus, l’aigua està glaçada!

Tots acabem amb els peus dins la gorga, uns tan sols uns segons i d’altres uns minuts però els peus ens queden com nous, a punt per iniciar la darrera pujada del dia fins al refugi de Lepiney, un final d’etapa en un lloc realment acollidor.

Una estona per descansar i escoltar uns quants trons de la tempesta que hi ha més avall i ja tenim el sopar a punt, no sé com s’ho han fet però ens porten una sopa i una tagine que ens deixa bocabadats. Fem esforços per acabar-nos tot el sopar però no hi ha maneres, n’hi ha per un regiment.

Tertúlia per pair, parlar de la propera jornada i una estona contemplant la immensitat del cel...quina son...bona nit.

Tresc a Nepal: de Lukla a Jiri

2011-11-23T21:22:00.015+01:00

Fotos de Toni Bofill fetes el passat octubre de 2011 a Nepal per la ciutat i vall de Katmandú i pel tresc caminant per la regió de Peekye entre Lukla i Jiri.

Primer dia del tresc a l'Alt Atles - Marroc (juny 2011)

2011-11-04T11:35:00.006+01:00

El Marroc és un destí molt interessant pel viatger i senderista: permet fer unes travesses molt maques i exòtiques amb un desplaçament relativament curt (amb 2 hores i mitja d’avió i 1 hora i escaig de cotxe ens trobarem al bell mig de les muntanyes de l’Atles i envoltats de pobles berebers)
Estarem envoltats de muntanyes de 3 i 4.000 metres pel que la frescor al vespres està assegurada.
L’hospitalitat de la seva gent, el menjar totalment natural i exquisit, els contrastos, els colors, la llum, les nits serenes i estelades.... tot plegat ben segur que ens farà viure una experiència molt gratificant.

Sona el despertador, són les 7 del matí, el sol ja entra per la finestra de l’habitació, falta poc pel solstici d’estiu i aviat començarà a fer calor. Una dutxa freda i cap a esmorzar tranquil•lament que avui me’n vaig al Marroc, a l’Atles, a veure els amics berebers que ja fa casi un any que no veig. Serà un dia de grans contrastos i a més amb no gaire estona, això m’agrada, em sedueix, m’ho espero amb candeletes.
Arreplego la motxilla i surto de casa, porto poc equipatge, sinó fos per la farmaciola, els bastons de caminar i algun regal que porto per l’Alí i la seva família, no em caldria facturar cap bossa d’equipatge. Em trobo amb el grup a l’aeroport, tothom està il•lusionat, algú potser una mica angoixat perquè es la primera vegada que surt d’Europa o per si no podran seguir el ritme del grup o per si e l menjar serà molt picant.... Com que estic convençut que no passarà res d’això senzillament contesto -res, no patiu, que ens ho passarem bé-
El vol surt puntual, primer parlem una mica del programa, més tard alguns aprofiten per fer un son i d’altres trèiem un llibre per llegir una mica. Al cap de 2 hores i mitja ja som a Marraqueix, recollim l’equipatge facturat i a la sortida ens espera l’Alí amb un parell de furgonetes. Després de les salutacions afectuoses i presentacions, ens porta a casa seva on les dones de la casa ens han preparat un mos. A la cuina hi havia una activitat frenètica, nosaltres li diem que no tenim gaire gana però no hi ha res a fer, no paren de sortir coses de la cuina. Tot és boníssim, i el te amb menta dolcíssim com sempre. Al final amb l’amenaça que no tindrem gana per sopar aconseguim sortir cap a l’Atles després d’acomiadar-nos de tots els de la casa.
Pugem als vehicles i aviat deixem enrere la ciutat per endinsar-nos cap el cor del gran Atles. Camps d’oliveres i paisatges semi desèrtics ens van acompanyant pel camí fins arribar a un punt on apareixen les muntanyes. Colors ocres, taronges i vermells es combinen constantment amb totes les varietats possibles, sempre acompanyats dels verds que els fan de coixí a prop dels rius i torrents. Al cap d’una hora i mitja arribem a Imlil, els comerços son oberts, carnisseries, fruiteries, menjar en general, teles, estris per la llar... i olors, molts olors.
Agafem la motxilla i caminem uns 15 minuts fins arribar a la casa de l’Alí, on hi passarem la primera i la darrera nit. Ens instal•lem a les habitacions i anem a fer una caminada fins el riu per tenir una visió més general del poble. No parem de trobar-nos gent que torna cap a casa, alguns amb un farcell d’herba, d’altres amb el seu petit ramat, tots ens saluden i parlen amb nosaltres. Es respira tranquil•litat.
Després d’una dutxa i de preparar totes les coses per demà començar la travessa, anem a sopar. Una sopeta i un cuscús boníssim. Sortim a mirar el cel abans d’anar a dormir, hi ha tants estels que ens costa trobar les 4 constel•lacions que coneixem. Ha estat un dia llarg i ple d’emocions, molt variat, enriquidor, un petit pròleg del que ens esperen aquests propers dies.

CURS D'ORIENTACIÓ BÀSICA PER LA MUNTANYA

2011-05-05T12:24:00.002+02:00

Dies 21 i 22 de maig de 2011

Un curs d'iniciació a l'orientació adreçat a totes aquelles persones que vulguin anar d'excursió i saber en tot moment on son i cap a on han d'anar, una cosa que a vegades no és tan fàcil quan les condicions meteorològiques ens són adverses i/o el coneixement de la zona és escàs.

Es tracta d’un curs pràctic d’iniciació a l’orientació per la muntanya, a realitzar a la zona de l'Empordà, i pensat per a persones que vulguin aprendre diversos mètodes per situar-se sobre el terreny i també a identificar el que veuen en el plànol.

El primer dia: Part teòrica al matí i per la tarda circuit d'orientacióEl segon dia: Sortida d'orientació i repàs dels coneixements apresos

NIVELL D'ESFORÇ: Fàcil, rutes aptes per a tothom que vulgui fer una passejada agradable

NIVELL TÈCNIC: Itinerari que transcorre per senders en bon estat, sense dificultats tècniques destacables

PREU per persona : 60 euros

INCLOU:
- Material de pràctiques
- Professor-guia de Giroguies
- Dossier
- Diploma del curs
- Assegurança.

NO INCLOU:
- Transport, allotjament, àpats
- Tot el no mencionat a l'apartat anterior

INSCRIPCIONS: Trucant al telèfon 972303886, 636490830 o enviant un correu a Info - Giroguies PLACES LIMITADES.

Organització Tècnica: GC 1695

Ultims dies a Nova Zelanda

2008-06-23T15:56:00.003+02:00

Un lloc per fer moltes caminades es el Parc Natural d’Urewera, que conserva un ecosistema de boscos humits amb grans exemplars de Podocarpus, uns arbres majestuosos carregats d’epifits. Nosaltres fem una caminada cap a les Whirinaki falls, i ens va impresionar molt un tram de riu. L’aigua hi passa encaixonada entre columnes basaltiques, amb uns colors vius i purs per la llum que hi entra filtrada pels arbres de mes de 40 metres. Tal com tenia que ser, mentre visitavem aquest bosc es va posar a ploure i no va parar en 24 hores. Els maoris locals ho tenien clar i ens deien, - That’s a rain forest!

Fugint de la pluja arribem a la ciutat costanera de Napier. Ens criden l’atencio els seus edificis de linies senzilles i colors pastel de l’estil art-deco.
Si el kiwi es sinonim de Noza Zelanda, l’hen d’anar a veure’l! Aquest ocell endemic es de costums nocturnes i per veure’l s’ha d’anar a un centre de conservacio on artificialment inverteixen l’horari lluminic. Anem al National NZ Aquarium i passem mes d’una hora en penombra veient una parella de Brown Kiwis. La seva activitat es frenetica, tan aviat esfonsen tot el seu llarg bec al mig del fang o sota les pedres, com fan tremendes corredisses tot jugant entre ells i pessigant-se el cul. Conclusio: no li feu mai un “calvo” a un kiwi.

Per acomiadar-nos de l’illa nord anem a fer la travessa alpina mes popular, el Tongariro crossing. Son 18 Km amb un desnivell de 1100 m de pujada i 1480 de baixada que fem amb 8 hores. Es una ruta entre craters i cons volcanics actius. Passant per escories erupcionades fa nomes 4 anys, fumaroles amb olor a sofre i gredes calentes, arribem al cim del Tongariro.

De baixada quedem bocabadats amb el contrast de colors negre i vermell de dins el Red Crater. Tot seguit la visio dels 3 llacs d’aigua color maragda ens acaben de convencer que estem al bell mig de les calderes d’en Pere Botero. Aquest dia va ser el mes curt de l’any a l’hemisferi sud, i vam tenir molta sort en poder-ho caminar sense neu i un magnific cel clar d’hivern.

Deixem la Janine en bones mans de l’April i en Graham.

Passem un dia a Auckland reduint equipatge perque l’endema ens deixin pujar a l’avio cap a Melbourne.

E noho ra Aotearoa!!!

Northland, entre el mar de Tasmania i l'ocea Pacific

2008-06-23T15:54:00.009+02:00

A finals de maig em trobo amb en Joan a l'aeroport d'Auckland. Estem a finals de tardor austral pero no fa fred, el que mes noto es que les hores de llum solar s'han reduit molt, quan vaig arribar al Sud era clar fins a les 9 del vespre i ara al Nord les 5 de la tarda ja es casi fosc.

Decidim deixar la gran Auckland per mes endavant i anar cap a Miranda, un lloc tranquil amb uns inmensos aiguamolls envoltats de manglars. Dediquem un dia per mirar ocells i veiem 28 especies diferents de les quals 19 son “bimbos”.

En Joan es recupera molt rapid del jet lag per tant l'endema anem a caminar cap el Pinnacles a la peninsula de Coromandel.

La part baixa de la muntanya esta formada per un tupit bosc on suposem que hi plou sovint ja que hi ha una gran varietat de falgueres. Seguim un cami empedrat que em fa pensar amb el cami ral de Vic a Olot, pero aquest el van construir els llenyataries anglesos que van talar els enormes i milenaris Kauris a principis del segle passat.

Quan anem guanyant altura apareixen tot de pics punxeguts de roca basaltica, son les xemeneies dels antics volcans de la regio. A dalt tenim una vista espectacular perque ens ha fet un dia molt bo. La polsera maori ens continua portant dies asoleiats i el bon temps ens segueix o, potser nosaltres seguin el bon temps?

Ens enterem que ve un cap de setmana de 3 dies i que els ciutadans d'Auckland sortiran en estampida a partir d'aquest divendres al migdia (veig que l'etnografia de les ciutats es semblant arreu del planeta) per tant creuem la ciutat pel mati i anem cap al nord tant lluny com podem. Anem fins a Omapere a la costa oest, ja que ens sembla que sera mes tranquila que la urbanitzada i mes turistica costa est de Bay of Islands. L'encertem de ple, ens instalem a la Globetrekkers lodge un lloc tranquil i acollidor, i des d'alla fem varies caminades.

A la Waipaua forest veiem kauris impresionants, i un en concret de 3000 anys i 16 metres de circumferencia, es l'avi de l'illa. Son uns arbres que tenen el tronc molt gruixut, molt recte, net de branques i, amb una copa mes aviat petita si parlem de proporcions. Els colons britanics els van tallar per vendre la seva fusta i resina casi fins a no deixar-ne ni un. Els que queden son de les terres que van quedar pels maoris.

Fen una altra caminada i arribem a una casa envoltada de bosc i animals on hi viu un homenas de casi 2 metres d'alt, en Louis, que ens embruixa amb els seus puzzles i trenca-closques.

El Cape Reinga es la punta septentrional de l'illa nord, alla el mar de Tasmania s'abraca i es petoneja apassionadament dia i nit amb l'ocea Pacific. Sobre els acantilats un petit far contempla aquest etern amor i els espia intermitentment des de que es pon el sol fins que torna a sortir. Sota els acantilats hi ha un arbre sagrat pels maoris, un pohutekawa, segons la llegenda a traves de les seves arrels els esperits dels morts emprenen el cami de tornada cap a Hawai per trobar-se amb els seus antecessors.

El dia 5 de juny despres d'una caminada circular per la verge costa est del cap Reinga, acabem veient la posta de sol sota el far. Uns dies mes tard ens enterem que aquella nit era el cap d'any segons el calendari maori, el Matariki.

Uns dies mes tard a Paihia, al mig de Bay of Islands, fem una combinada a peu i amb caiac. Anem de Paihia a Opua un a peu i l'altre amb caiac, i de tornada ens canviem.

Segueix sense ploure i l'aigua de l'ocea es freda, pero si ens empapem de les relacions d'amor i odi del segle XIX Europees-Maoris, ja que bay of Islands era el principal port natural d'entrada dels vaixells europeus. Anem a veure el Marae (temple maorí) de Waitangi on el 1840 s'hi va signar l'acord en que els maorís cedien totes les seves terres a la corona britànica a canvi de la seva protecció. Aquell dia hi van perdre bous i esquelles que diriem nosaltres. Els "kiwis" publiciten constantment les coses més inversemblants del seu país com la més gran de l'hemisferi sud, vam arribar a veure el bosc replantat més gran de l'hemisferi sud, pero no sabem si vam veure el membre més gran, en tot cas feia molta patxoca.

Despres d'una travessa en vaixell a l'illa de Tiritiri Matangi, passem un dia en aquest santuari d'ocells, on hi recuperen especies com una gran polla blava anomenada Takahe, hi ha un mascle molt vell de 16 anys que es diu Grek que es el rei de l'illa. Hi ha altres especies com el Kokako, el Bellbird, el Stichbird, el pingui blau i molts mes animalots de pluma.

Volcans adormits i fumaroles

2008-06-02T12:30:00.009+02:00

Per anar cap a l'illa Nord agafo un ferry que amb 3:45 h et porta a Wellington, la capital de NZ. El vaixell navega la primera hora per aigues tranquiles dintre fiords. Quan surt en ple ocea per creuar l'estret de Cook hi ha una mica de "meneito" i un vent gelid. Veig les muntanyes de Kaikoura plenes de neu, hi ha pics de 2800m i els darrers dies hi ha posat un bon gruix de neu. Wellington te un port natural molt arreserat. Es una ciutat petita, simpatica i molt animada. M'hi estic 5 dies a les afores a Brendan beach, alla tinc tren per anar a Wellington.

Es una platja tranquila i, puc fer caminades per la costa i excursions en caiac. Als vespres fa fresca pero tinc llar de foc i puc fer torrades. Vaig a buscar lenya pero sabeu on ...? A la platja quan hi ha marea baixa!

He vist de lluny el Sr. Taranaki, un volca solitari situat a l'extrem oest de l'illa. Me'n vaig a veure'l de mes aprop. Alla van filmar la pelicula L'ultim Samurai, s'assembla al Fuji. Fa mes de 2500 m i te neu a partir del 1500 m. Les darreres plujes li han espatllat una mica els camins, hi ha llocs que fan basarda, la riuada es va endur mes de 200 m de cami. Faig una caminada de 3 dies sorprenent, comenco per una selva humida on avegades tinc treballs per veure el cami, llavors el cami guanya alcada i fa un flanqueig per la part alta de la muntanya amb vegetacio sub-alpina.

Grans vistes del cim, cingles de basalt, encaixonades valls, les pastures als seus peus i al fons l'ocea. Realment idilic. M'ha fet pensar molt amb alguns llocs de la Gomera, el Hierro o la Palma, tambe amb Madeira.

Des de l'imponent Taranaki veig el Sr. Ruapehu del Tongariro National Park, tambe esta nevat i te fumaroles. Si, fuma un tabac molt rar, que fa una pudor de sofre tremenda. Tres dies mes caminant per volcans, ara amb llacs de color blau o verd maragda, roques negres i vermelles, i fumaroles, moltes fumaroles. Pujo el Mt. Ngaruhoe de 2290 m, te una tartera que de baixada es una delicia per per pujar-la tot el contrari. Aqui els refugis tenen estufes de gas, s'agraeix ja que a les nits fa fred, -5/-7 graus. Pel mati la terra esta glacada i quan camines tot cruix. Veig el refu mes antic de NZ, del 1904, petito i amb una bona llar de foc.

Rotorua, un poble amb molts centres de cultura maori, sembla que estigui sobre una enorme caldera d'aigua bullint, hi ha fumaroles i forats amb aigua o fang que treu bombolles per tot arreu, als jardins de les cases, als parcs, pels carrers, al costat del llac, i una suau olor de sulfidric que t'acaba agradant. Moltes cases fan un forat a terra i ja tenen calefaccio i aigua calenta. Hi hi molts SPA amb aigues termals pero en busco un de mes autentic, tipus Jafre (abans), i m'hi estic una bona estona remullant les duricies. Quedo com nou! a punt de tornar-hi!

Ara enfilo cap a la peninsula de Coromandel, tambe es d'origen volcanic pero molt mes antic, ara els volcans son suaus turons vestits de verd amb alguna vella xemeneia de lava per trencar la monotonia. Es un lloc forca inospit, amb platges precioses, arbres monumentals (kauris), camins tallats a la roca i pobles petitons, pero tambe va tenir la febre de l'or a finals del segle XIX i la poblacio era 5 vegades superior a l'actual. Em trobo amb la Tina, la germana de la familia Roberts, que fa mes de 20 anys que viu a NZ. Es una gran caminadora, no para d'explicar-me caminades i excursions. S'em gira molta feina!
Dema arriba en Joan, l'anire a buscar a Auckland i anirem cap al nord, a la punta mes septentrional de l'illa.

D'Invercargill a Picton en 20 dies

2008-05-01T09:20:00.014+02:00

No es tracta de cap cursa simplement es el que he fet els darrers 20 dies, travessar l'illa Sud per llocs on no havia estat.
A Invercargill vaig veure la casa on es van filmar escenes de la pelicula "Worlds Fastest Indian" interpretada per l'Anthony Hopkins. Va sobre una historia real d'un home que enpren una aventura per aconseguir el seu somni: batre el record de velocitat amb la seva moto Indian. Us la recomano, molt emotiva i amb una interpretacio genial de l'A Hopkins. M'han dit que a la pelicula parla amb accent kiwi, i jo m'ho crec i punt.
A Invercargill tambe hi ha un museu molt interessant. Vaig veure-hi Tautares, una especie d'iguana d'uns 50 cm. que segons diuen es un fossil vivent i en queden poquissims a NZ.

M'en vaig anar per segona vegada a l'Skippers canyon a prop de Queenstown. Un engorjat impresionant amb uns colors de tardor com a la Garrotxa (es que la trobo a faltar)
A Queenstown conec a l'Andrew, que m'ajuda a resoldre els problemes logistics del proper tresc de Giroguies a NZ. Em demana que faig a la tarda i suposo que vol anar a fer una birra... NO, res d'aixo, te un petit helicopter, ha d'anar a posar benzina i em convida a fer un vol...YES! Som-hi!
Volem per sobre l'Skippers canyon, pel Ben Lomond, pel llac Wakatipu... puc veure ara per sobre molts llocs per on he caminat. Aterrem al jardi de casa seva i ara si, fem una birra.

Despres d'invocar els poders de la polsera maori perque arraconi els nuvols i em deixi veure una mica el Mt. Cook, me'n vaig als peus de l'Aoraki, que es com li diuen els maoris. La llegenda diu que Aoraki i els seus germans arribaren del cel en una canoa per visitar la terra. Una branca va fer volcar la canoa i un vent molt fred els va convertir en masses de gel. Aixi es com es van formar aquestes muntanyes! Be, a primera hora del mati l'Aoraki ens ensenya la seva cara SE amb una llum daurada. Quedo bocabadat amb la seva paret de roca, neu i gell imponent. Llavors els nuvols l'envolten i s'amaga. Jo ja em pensava que no el veuria mes i quan estava apunt de despedir-me (feia mes d'una hora que li deia margalufes) comenca a sortir el cim fins que s'aclareix del tot! No vaig deixar de veure'l fins que es va pondre el sol.

Vaig cap a l'Arthur's Pass i pel cami paro a fer una caminada resseguint les gorges del riu Rakaia. Aquesta nit ha fet la primera nevada i trobo petites clapes de neu pel cami. Pujo a l'Steven que feia dit fins dalt del coll i anem directe cap a un alberg ja que fot un fret que pela. Aquesta nit res de dormir amb la Janine! (es que em van dir que tenia que posar-li un nom a la furgo) L'endema pujem l'Avalanche Peak de 1.833 m. Es molt dret, pero hi ha bon cami. Vistes estupendes dels pics del voltant amb migdiada inclosa dalt del cim. Ha fet un dia espectacular, com aquells de l'Emporda just quan ha parat de bufar la tramuntana.

L'endema baixo cap a la costa oest fins a Westport i segueixo fins a St. Arnaud. Alla hi ha el Nelson Lakes NP. Vull fer una travessa de 3 dies sortint del llac Rotoiti cap a l'Angelus hut i tornar per una carena fins el mateix llac. Bon temps,doncs som-hi. Aquesta caminada em fa recordar molt els Pirineus, boscos a la part baixa, paisatge sub-alpi per sobre dels 1000 m i alta muntanya a partir dels 1500. Molta gent passa de llarg en aquest parc, pero te una xarxa de 23 refugis i es poden fer moltissimes combinacions.

Segueixo cap a Renwick, un petit poble envoltat de vinyes. La regio de Marlborough es la principal zona vinicola del pais. Llogo una bici i m'hi passejo tot el dia, parant de tant en tant a fer alguna cata de vins. Fan molt de vi blanc, algun negre i tambe algun cava. En Joan de Palamos em va encarregar que li portes xapes de cava pero la majoria de les xapes son sense cap dibuix gravat, ja us podeu imaginar quines converses quan arriba un guiri a la bodega i el primer que demana es si fan cava i com es la xapa! Ara ja han veimat i tenen ovelles i vaques al mig de les vinyes menjant-se les fulles i adobant els ceps emparrats.

Me'n vaig a Picton, el proper objectiu es el Queen Charlotte track, un cami entre el fiord Queen Charlotte i el Kenepuru. Hi ha uns serveis d'Aquataxis que de Picton et porten a Ship cove, una cala on el capita Cook hi va desembarcar varies vegades i diuen que hi van deixar anar les primeres ovelles, i et recullen a Anakiwa al fons del fiord per tornar-te a Picton. A mes pots deixar la motxilla pesada a l'hostal i te la porten a l'hostal seguent. Son 73 Km que amb tres dies es fan be, sobretot sense pes. El cami de vegades va resseguint la costa i d'altres va per la carena, envoltada de mar a cada costat. He vist dofins mulars i moltes wekas, una especie de gallina sense cresta que et roba tot el que pot.

Ara agafare el ferry per creuar cap a l'illa Nord, encara que em sap greu marxar de la Sud, es tan bufona!

Peninsula de Banks i l'illa Stewart

2008-04-11T07:44:00.011+02:00

Continuem cap a Nelson i Kaikoura on fem una caminada per la seva peninsula. Anem per sobre dels penya-segats i baixem fins al East Head on veiem ocells i lleons marins.

Continuem cap el S i arribem a Christchurch, ja hem fet una volta sencera a l'illa Sud!

En Juanca se'n va cap a Melbourne per tant toca fer un sopar de comiat. Fem un bon apat de peix i marisc i ben tips cap a l'aeroport. El trobare a faltar, ens ho hem passat molt be aquest mes i sobre tot, hem rigut molt.

El 29/3 fan la "Earth Hour" una apagada de llums d'una hora per reclamar una gestio mes sostenible dels recursos del planeta. Christchurch per la seva situacio geografica es la primera ciutat en fer l'apagada. Davant l'esglesia passen la pelicula "l'onzena hora" que es un documental presentat per en Leonardo di Caprio. Han posat una pantalla exterior i la gent es porta la cadira, jalar i begudes, doncs m'en vaig a buscar la meva a la furgo i som-hi. Molts comercos s'han afegit a l'apagada de llums i es divertit veure bars servint les birres mig a les fosques i tot ple d'espelmes.

Ara em toca pensar que faig i decideixo anar a caminar per alguns llocs que durant aquest primer mes per questio de temps ens hem deixat.

M'en vaig cap a la peninsula de Banks, inicialment era una illa formada fa 25.000 anys per l'erupcio de 2 volcans pero amb l'erosio al llarg dels segles s'ha convertit en una peninsula. Esta farcida de llargues badies i tant aviat tens el mar al N com al S. Caminades arran de mar, per les carenes amb vistes espectaculars, i moltes ovelles, moltes, aqui de vegades barrejades amb vedells.

Segueixo cap a Aoraki on hi ha el Mount Cook pero plou i no es veu res de res. Decideixo baixar cap a Queenstown, alla veig una mica el sol i me'n vaig cap a l'Skippers Canyon on hi fan un salt amb goma elastica de mes de 100 m. quina por!
Als maoris que vivien per la zona s'els va acabar la tranquilitat a partir de 1860 quan van arribar els occidentals amb la febre de l'or.
M'en vaig a caminar muntanya cap amunt per tenir bones vistes de l'engorjat.
Tambe faig alguna caminada perls voltants de Queenstown, hi ha molt bones vistes del llac Wakatipu.

Quan veig una previsio de bon temps baixo fins a la Stewart Island. Alla hi ha el Rakiura NP amb un sender de 3 dies que em fa gracia de provar. Surto de Bluff en un ferry que amb 1 hora et porta a l'illa. Alla vaig a registrar-me a l'oficina del DOC i a pagar el refugi. Tindre que fer-ho amb 2 dies ja que un dels refugis el tenen tancat per reformes. El sender passa estones arran de costa i d'altres per l'interior. Te tres caracteristiques peculiars: casi sempre plou, pots enfangar-te fins al genoll i pots veure el kiwi. He tingut sort amb les dues primeres pero de kiwi nomes unes cacones, mes val aixo que res no?
Una de les coses que mes m'ha impresionat es que dels 36 Km. que te el cami, uns 20 son fets amb passeres de fusta. Una altre detall es que de senyals les justes i prou, potser unes 15 en total.
El segon dia va fer un sol radiant durant tots els 24 Km. No vaig tenir cap mes remei que fer una remullada, entrar i sortir de l'aigua i prou, tot i que tenia a prop uns musclos esplendits que em cridaven!

Abel Tasman National Park

2008-03-28T06:22:00.007+01:00

L'Abel Tasman es un parc natural situat al N de l'illa Sud, entre la Golden bay i la Tasman bay.
Te una xarxa de senders que permeten fer caminades des d'1 a 10 dies. La mes hiper-coneguda es un "cami de ronda" que es pot fer en 2 o 4 dies, depenent de les hores que es vulguin caminar.
El cami transcorre per paratges encisadors i totalment verges.
Esta equipat amb refugis, zones d'acampada i algun apartament.
Els seus frondosos boscos tenen una bona presencia d'ocells autoctons, tambe arran de mar hi crien varies colonies de corbs marins i en els illots hi han llobs marins.
Ve gent de tot el planeta a visitar-lo: per terra s'fa de veure caminant, pel mar en caiac, veler o amb els taxis aquatics que et porten a totes les platges amb serveis i per l'aire es pot veure amb helicopter o avioneta.
El resultat d'aquesta conservacio acurada de l'entorn juntament amb les seves aigues tranquiles i un clima benigne i assoleiat, es una plena acupacio turistica practicament tot l'any.
Evidentment no hi ha atur i la poblacio local gaudeix d'una qualitat de vida excel.lent.
Paralelament, la gestio eficient i respectuosa del territori satisfa les expectatives dels turistes tal i com ho confirmen les enquestes fetes al final de les vacances.

Aquest model podria funcionar tambe perfectament a la costa catalana, ja que disposa d'un patrimoni natural i cultural excepcional.
Pero aquest turistes no volen caminar per sobre l'asfalt, ni veure gaires urbanitzacions, ni blocs d'apartaments, ni ports esportius... volen veure natura viva!
i no volen anar de vacances a un lloc on la conservacio del medi deixa molt a desitjar.

El primer dia vam anar amb una barca fins a la Bark bay,
i vam caminar 8 hores fins a Marahau.

Un altre dia vam llogar un caiac doble per poder tenir una vista de la mar cap a terra. Vam tenir la sort de trobar un grup de lleons marins parant el sol, n'hi havia de petits que no paraven de jugar just al voltant nostre, no s'espantaven quan ens hi vam acostar i a mes ens van fer una exibicio de natacio estupenda.
Per cert, hi ha uns mulclos que tenen el voltant del llavi de color verd que son bonissims, us ho asseguro!

A punt de caminar per l'Abel Tasman NP

2008-03-23T06:05:00.008+01:00

Aixo es un parc tematic especialitzat en puzzles a Wanaka, hi ha un laberint que es una passada, i et dona uns poders magics molt especials! Wanaka es un poblet encantador, soleiat, amb un llac encantador que te la platja amb gespa i on evidentment ens hi hem banyat.
Un lloc que t'hi podries quedar tranquilament una setmana.

Vista des del Mt Roy de 1.578 m amb el llac Wanaka en primer terme i el Mt Aspiring al fons. Un altre dia espectacular.

Escoltant la glacera del Franz Josef atentament.

Vam quedar sorpresos al veure un guia amb un pic a l'esquena, com si anes a fer una rasa o a buscar or. Resulta que hi porten gent a fer un tomb per la glacera, els hi calcen uns grampons i els fan pujar per unes escales amb baranes de corda i tot. El pic es per anar a repassar els escalons quan queden arrodonits. No es broma us asseguro que es veritat.

El dissabte 22/3 com que feia un dia una mica enboirat vam decidir anar a les coves del Fox River, total alla si plou tant li fa.

Vam fer uns 200 metres de galeries subterranies. La cova te moltes concrecions i es practicament verge. La part que vam fer nosaltres no tenia cap dificultat.

A la tarda vam anar a Westport, al ser Setmana Santa les botigues eren tancades a la tarda, o sigui que decidim que soparem un sobre de pasta d'aquests d'emergencia i ens anem a la Tauranga bay a veure una colonia de foques.

Les cries no paraven de jugar a les petites piscines naturals i les mares no els hi treien l'ull de sobre.
Vaja com nosaltres quan arem petits. Ens hi vam estar mes de dues hores badant, i perque la gana va comencar a apretar que sino encara hi seriem!

I aixo no es un falguera, es un arbre que arriba a fer 8 metres (els que hem vist fins ara, potser n'hi ha de mes grans)
Aqui teniu una fulla abans de deplegar-se.

Ja us dire com es diu despres de fer la caminada de l'Abel Tasman, m'en vaig a fer la motxilla.

Routeburn & Greenstone track

2008-03-17T07:07:00.006+01:00

Bon dia Catalunya des dels Alps Neozelandesos.

Ahir vam arribar despres de 5 dies de tresc. Vam fer els dos trescs seguits per aixi poder fer una volta circular, o sigui que son dues travesses independents una en un sentit i l'altra a l'inreves. Aquesta solucio ens va estalviar d'haver de fer 160 Km en bus per retrobar la nostra furgo.

Han estat en total uns 75 Km a peu, mes de 2.800 m de desnivell de pujada i casi 3.000 de baixada.

Els camins els tenen cuidadissims, continuem veient cascades, llacs i valls enormes. El punt mes alt eren 1.715 m pero en aquestes latituts a partir dels 1.000 m ja hi ha un paisatge d'alta muntanya.

Portavem un bon armari a l'esquena, als refugis no fan menjar, casdascu se l'ha de portar, com abans que carai!

El mes destacable pero, i amb diferencia: EL TEMPS. Tothom et diu que si de cada 3 dies nomes t'en plou 1, ja pots estar ben content... -doncs 5 dies sense ni una gota!!!

La gent del pais, els kiwis, ja parlen de sequera!

La veritat es que l'ammulet maori d'en Juanca ens esta protegint. Us recordo que estem en les terres on es va filmar El Senyor dels Anells, qui sap si l'ammulet es un anell camuflat!

Ahir ens vam trobar amb la Marta que va fer el Routeburn & Caples track amb 4 dies, vam acabar junts al mateix lloc. Un final perfecte per una aventura que continua...

Fiorland National Park

2008-03-09T07:11:00.008+01:00

Estem a Te Anau, en ple Fiorland NP. Hem anat baixant resseguint la costa sud de l'illa farcida de platges solitaries plenes d'ocells i mamifers marins. Vam fer nit a la Porpoise bay, una badia preciosa on vam veure dofins Hector. Vaig fer in intent de banyar-m'hi pero ja havien marxat i a l'aigua era gelada. Aquella nit hi havia un cel ben estelat, vaig reconeixer Orion (a l'inreves de com el veiem a l'Emporda) i la creu del Sud. A la Lluna encara no li hem vist el pel, potser esta de vacances.

Hi ha moltes coses sorprenents pero sempre n'hi ha una que coincideix i es que aqui tot es molt gran: les platges, els ramats de xais i vaques, els camions, els arbres, les algues, les falgueres, l'ocea, les colonies d'ocells, els musclos!!!

Ahir ens vam posar a l'esquena la motxilla amb tot el necessari per fer un tresc de 5 dies i vam caminar unes 5 hores pel Hump Ridge Track. Calia fer una prova abans de comencar de debo.
La veritat es que va anar be i no vam necessitar cap sessio de massatge a l'esquena. El cami comenca per un bosc tupisissim i continua per la platja de Blueclifts. Com que la mar era baixa podiem caminar per la sorra. Tots sols i amb 15 Kg a l'esquena caminant descalcos platja amunt i avall. Sort que no ens veia ningu!

Vam considerar que haviem superat la prova i que ja podem comencar pel sender Routeburn i continuar amb el Greenstone.

Ja us explicarem com ens ha anat d'aqui una setmana aproximadament.

Salut, Juanca i Ramon

Pinguins, foques i lleons marins

2008-03-05T08:42:00.002+01:00

05/03/2008
Ahir i avui hem vist pinguins, foques, lleons marins i molts ocells marins, tot un espectacle. Tambe unes impresionants boles gegants de pedra que hi ha a la patja de Moeraki.
Ara estem a Dunedin, una ciutat de l’illa sud fundada pels escocesos i ara el centre universitari mes important de l’illa sud.
Tan aviat fa sol com plou pero la gent no s'inmuta per res.
Com que ja estavem farts de voltar hem anat a mirar internet per saber alguna noticia de casa i fer 4 ratlles. No es que m'anyori pero sempre es gratificant saber alguna cosa dels teus.

Ja tenim una furgo estupenda

2008-03-05T08:40:00.003+01:00

03/03/2008
Avui hem comprat una furgo de 2a. ma i comencem a tirar cap el sud de la illa sud. Una curiositat, per fer el canvi de nom vam fer els tramits amb 2 minuts de rellotge a l'oficina de correus.
Deixem Christchurch enrrere i comenca l'aventura i les caminades que ja en tenim ganes.

Ja som a Nova Zelanda

2008-03-05T08:36:00.001+01:00

29/02/2008 Bon dia (aqui es bona nit, anem amb 12 hores d'avantatge en el temps)

Perdoneu les faltes, sobre tot els accents, els teclats senzillament no en tenen!!!

Depres de fer un tomb per Singapur i veure les belleses femenines d'aquella ciutat vam aterrar a Chistchurch. Fa una temperatura collunuda (com per nosaltres els setembres d'abans) La ciutat es molt anglesa pero esta tot molt net i ben cuidat, vaja que ens hi sentim a gust i be (quan haguin dormit una mica ja sera l'hostia) Ens acaben de jalar un guacamole + un entrecot impresionant regat amb un bon vi, un Torres catala. Ens ho hem cuinat a l'alberg i ara estem conectats a internet tambe a l'alberg. Davant l'alberg hi ha l'antiga universitat de Canterbury que ara es un centre cultural, un edifici molt guapo. Tambe tenim un parc al costat que es com mig Palafrugell, hi ha un jardi botanic amb uns arbres enormes, faigs, pins, abets, secuoies i... sorpresa: una alzina surera.
Resumint les sensacions d’avui crec que aqui s'hi viu molt be, almenys aquestes son les primeres impresions.

2008-02-26T21:30:00.004+01:00

Doncs si, avui he sortit de casa i ha començat l'anada a Nova Zelanda que durarà i durarà... Però és igual perquè com que hi ganes de ser-hi encara que sigui llarg el viatge es farà curt. I us deixo perquè tenim una magnífica truita d'espàrrecs que ens espera: espàrrecs de les Gavarres tallats per en Joan, amb ous de la Cati i cuinats per en Juanca, resumint serà la millor truita del món. Molts records a tothom, Continuarà...

En Ramon de Giroguies marxa a Nova Zelanda!!!

2008-02-22T10:28:00.002+01:00

Bon dia

La setmana vinent en Ramon de Giroguies marxa cap a Nova Zelanda, s’hi estarà 4 mesos!!! Quina enveja!!!

Ens ha promès que anirà posant alguna foto i comentaris en aquest mateix blog.

Ramon, ens ho has promès!!

Apa li, que vagi mot bé

Una abraçada

"El Calçat"

2007-03-26T10:36:00.000+02:00

Bon dia,

tal i com us vam dir fa un temps, us anirem posant arrticles relacionats amb el senderisme.
Aquesta vegada el nostre amic Toni Cobos, ens ha enviat un article donant-nos uns consells a l'hora d'escollir el calçat.

Primer de tot em presento, soc Toni Cobos, podòleg, treballo a Palamós, i m’agrada l’esport en general.
Quan em van demanar una col·laboració amb aquest blog, la veritat em va fer una gran il·lusió, i no per ser agraït, en serio; sinó per que vaig pensar que seria una bona manera de transmetre tant el coneixement, que pugui tenir com a podòleg del peu, com l’experiència diària que tenim a la consulta. Realment espero que sigui d’ajudar a algú i si més no que els articles siguin distrets i divertits.

Parlarem de la unitat que formen calçat, mitjó i peu. Que és la unitat que ens permetrà gaudir des de un mati de senderisme a un trekking esgotador o un descens de por.

Començarem primer de tot pel calçat.

Consells bàsics:

*Essencial adaptar el tipus de calçat a l’activitat que hem de fer; no és el mateix fer una passejada per les gavarres que un trekking pel Nepal. Sempre ens hem de fixar en una sèrie de punts alhora d’escollir un calçat adequat:

-Flexibilitat: La flexibilitat la podem saber agafant el calçat per la punta i la part posterior, i intentant ajuntar els dos extrems fem força; lo ideal és que la línia de flexió sigui a la zona metatarsal (zona que coincideix amb la zona de recolzament del peu si fem puntetes). És important que sapiguem quin grau de flexibilitat te el nostre calçat, per que? Per que per una passejada per un terreny fàcil i senzill ens interessarà una flexibilitat alta que ens permeti fer l’enlairament (despegue) del peu molt fàcilment (tipus bamba), en canvi quant parlem d’un ascens dur i realment complicat veurem que les botes tècniques tenen una rígides extrema per ajudar al peu, ja que la zona que treballarà serà la punta del peu i haurà d’aguantar a la resta amb fermesa.

-Arc enfranc: És l’alçada de la punta del calçat, bota, a terra. Molt important quant parlem de bota tècnica d’alta muntanya. Per calçat de tipus lleuger no és gaire rellevant. Us fixareu que a les botes esmentades si col·loqueu el calçat a sobre d’una taula la punta es desenganxa de la superfície, aquesta alçada és coneguda com “arco enfranque”. Per que es fabriquen d’aquesta manera? Per facilitar l’enlairament, la propulsió en la marxa i fer que l’ascens sigui més correcte biomecanicament parlant pel peu.

-Duresa de la sola: En cap cas utilitzar calçat de sola fina i dura!! En poca estona la planta del peu es queixarà. Sempre sola gruixuda i de més a menys tova conforme vagin pujant la dificultat del terreny. Mai hem de notar les pedres, relleus del terreny als nostres peus, el caçat ens ha de protegir. Ara bé, no és necessari excedir-se amb aquesta duresa per que augmenta el pes i redueix flexibilitat, ni tampoc passar-se de tova, per que desprès podrem llegir braille amb els nostres peus. Una cosa més: quant més amortiguació, més inestabilitat!!!

-Costures: Mai cap costura externa a de tenir relleu intern!!! Això és causa de erosions i butllofes al peu.

-Talla del calçat: Sempre hem de triar el calçat fixant-nos amb el dit més llarg, i aquest no és sempre el primer. De fet hi ha la mateix proporció de gent que te el 1º més llarg (peu egipci) com el 2º més llarg (peu grec); 40% i 40% més o menys. L’idea sempre és que el calçat no apreti; hi ha gent que dona com a referència que un cop calçat i tirant el peu endavant puguem posar un dit de la mà a l’espai que queda a darrera, a mi personalment m’agrada més el mètode contrari, per diversos motius, tirant el peu ben endarrere que puguem moure bé els dits, estirant i arronsant al màxim

Nova oficina de Giroguies

2007-03-09T10:05:00.000+01:00

Bon dia,

i tan que és un bon dia!!!

Giroguies estrena local. A partir d'avui ens podeu trobar a la nova oficina que està just al davant on estavem abans.
la nova adreça és
c/ Ample, 126 - baixos
17200 Palafrugell

Fins aviat!!!

SENDERISME A PARTIR DELS 50 ANYS

2007-01-05T13:19:00.000+01:00

Molt bones!!!!

Alguns de vosaltres (els que en tenen més de 50), ja vareu participar l'any passat en aquest programa de senderisme. Aquest any però hem fet alguna modificació.

No es paga per cicles, sinó que us podeu apuntar a les sortides que vosaltres vulgueu del programa, pagant per cada sortida que realitzeu.
Recordeu que la primera sortida és el dia 20 de gener 2007 -"Sant Andreu de Bestracà des d'Oix"

En aquest enllaç podeu veure més informació i també el programa complert de les sortides.

Senderisme a partir dels 50 anys

Si teniu algun dubte o consulta, ens podeu trucar als telèfons 972303886 o 636490830 o enviar un correu a info@giroguies.com

Fins aviat!!!

Crònica de la sortida del dia 16 de desembre

2006-12-18T10:59:00.000+01:00

El passat dia 16 de desembre es va fer la sortida de presentació del programa de Giroguies 2007.
Ens vam trobar una cinquantena de gent a la Bisbal, després de menjar un entrepà alguns i altres un café amb llet, vam anar a l'ermita d'Esperança a Cruïlles on vam aparcar els cotxes. Vam començar la sortida passant pel mig del poble de Cruïlles on en Jordi ens va explicar la història de la Torre i continuant caminant, quasi sense adonar-nos ja estavem a Monells. Com que feia tan bon dia, vam pensar que no estaria malament fer una paradeta i ens vam asseure a les taules que hi havia a la plaça de Monells. Després d'una mitja horeta de disfrutar d'aquella temperatura, va continuar l'excursió i a les 13:30h arribavem altre vegada al punt de sortida.
Quan vam arribar a Esperança, hi havia preparat una taula plena de menjar; entrepans, patates, olives, grana de capellà, coca, vi, garnatxa i segur que em deixo coses. Mentre anavem menjant tot això que la Cati i en Joan ens van preparar, en Carlos, en Francesc, en Ramon i en Jordi, ens van explicar el programa de senderisme que Giroguies ha preparat pel 2007.
Cap a les 15h, tots vam anar marxant cap a casa.
Volem donar-vos les gràcies a tots aquells que vàreu participar en aquesta sortida.

Els que no vareu poder venir, esperem que hi pugueu assistir l'any vinent i us enviem l'enllaç on podeu veure el calendari de sortides pel 2007. Programa Giroguies 2007.

Salutacions

Presentació programa Giroguies 2007

2006-11-27T14:01:00.000+01:00

Dia 16 de desembre:
SORTIDA GRATUÏTA PER LA ZONA DEL BAIX EMPORDÀ

El dia 16 de desembre farem una sortida GRATUÏTA per a totes aquelles persones que vulguin conèixer el programa d'activitats de Giroguies de l'any 2007.
L'itinerari de la sortida serà pel peu de les Gavarres, passant pels pobles medievals de Cruïlles i Monells.
En el transcurs del recorregut, hi haurà preparat un pica-pica on mentre fem una queixalada l'equip de Giroguies us explicarà el programa de l'any vinent i on vosaltres els hi podreu fer totes les preguntes que tingueu vers les sortides.

Sortida GRATUÏTA

Per fer la reserva podeu enviar un correu a info@giroguies.com o trucar al 972303886 de 9 a 14h

Mostra de cinema de muntanya a Figueres

2006-11-20T14:54:00.000+01:00

Els dies 23,24 i 25 de novembre, el Centre Excursionista Empordanès organitza la V mostra de cinema de munyanya i aventura, el tema d'aquest any és Dona i muntanya.

Aquest es el programa:

Dijous 23 de novembre
Ester Sabadell: L'aresta de Peuterey

Divendres 24 de novembre
Josune Bereziartu: Bimbaluna - Caerse y volver a empezar

Dissabte 25 de novembre
Edurne Pasaban: Aztarnak
i Catherine Destivelle: De l’Escalada a l’Alpinisme

Podeu trobar més informació a la web http://www.cexcursionistaempordanes.org/

Presentació del blog / Presentación del blog

2006-11-17T21:43:00.001+01:00

Us volem donar la benvinguda i dir-vos que en aquest blog anirem posant articles, notícies, i altres coses que creiem que poden ser del vostre interès.

Vosaltres també i podreu participar enviant-nos comentaris.

Per enviar un comentari cal que aneu a l'enllaç de comentaris (es de color taronja i està situat a la part de sota) i el clicleu. A la part dreta posa "haga su comentario" aquí podeu escriure-hi i una vegada hàgiu acabat cal clicar "anónimo" si no esteu registrats.

Moltes gràcies

Queríamos daros la bienvenida y deciros que en este blog iremos poniendo artículos, noticias y otras cosas que creemos que serán de vuestro interés.

Vosotros también podréis participar mandándonos comentarios.

Para mandar un comentario es necesario que vayáis al enlace de comentaris (es color naranja y está situado en la parte baja) y hagáis clic allí. En la parte derecha pone "haga su comentario", es aquí donde podéis dar vuestra opinión. Una vez terminado el comentario podéis hacer clic en "anónimo" si no estáis registrados.

Muchas gracias