Encara és de nit, caminem amb el frontal i de lluny semblem una processó de cuques de llum al mig de la muntanya. El cel està molt estrellat, me’l miro i la meva imaginació en diu que avui tots els estels han sortit de festa, ni n’hi falta cap. Parem a fer un petit descans i a beure una mica de te calent acompanyat amb unes galetes. Cinc minuts només perquè fa rasca i no ens volem refredar. Estem emocionats, ja falta poc perquè les primeres llums de l’alba apareixien. S’imposa el silenci, només trencat per les nostres respiracions. L’aire que respirem és tant pur que no dona la sensació que empleni els pulmons. Ens tornem a moure a poc a poc, no gaire lluny ja s’intueix el coll situat a la vora del gran cràter central del Kibo, el cim principal del Kilimanjaro. La negror de la nit comença a donar pas a una variada escala de tons blaus i poc a poc els tons rogencs a ataronjats prenen el relleu. Enrere queden els records de les frondoses selves de muntanya amb tota la gama possible de verds, els prats alpins amb les espectaculars senecies i lobelies gegants, ara estem envoltats de roca, neu i gel.De camí cap al cim veiem la glacera i els primers raigs de llum li donen uns colors daurats preciosos. Arribem al cim i tot són abraçades, felicitacions i vinga fotos a tort i a dret. Però després dels primers moment eufòrics, ens quedem bocabadats admirant la bellesa del paisatge que ens envolta dalt del Kilimanjaro, a 5.896 metres, al sostre del continent Africà
.
.JPG)
.JPG)
