dilluns, 23 de juny del 2008

Northland, entre el mar de Tasmania i l'ocea Pacific

A finals de maig em trobo amb en Joan a l'aeroport d'Auckland. Estem a finals de tardor austral pero no fa fred, el que mes noto es que les hores de llum solar s'han reduit molt, quan vaig arribar al Sud era clar fins a les 9 del vespre i ara al Nord les 5 de la tarda ja es casi fosc.



Decidim deixar la gran Auckland per mes endavant i anar cap a Miranda, un lloc tranquil amb uns inmensos aiguamolls envoltats de manglars. Dediquem un dia per mirar ocells i veiem 28 especies diferents de les quals 19 son “bimbos”.




En Joan es recupera molt rapid del jet lag per tant l'endema anem a caminar cap el Pinnacles a la peninsula de Coromandel.


La part baixa de la muntanya esta formada per un tupit bosc on suposem que hi plou sovint ja que hi ha una gran varietat de falgueres. Seguim un cami empedrat que em fa pensar amb el cami ral de Vic a Olot, pero aquest el van construir els llenyataries anglesos que van talar els enormes i milenaris Kauris a principis del segle passat.

Quan anem guanyant altura apareixen tot de pics punxeguts de roca basaltica, son les xemeneies dels antics volcans de la regio. A dalt tenim una vista espectacular perque ens ha fet un dia molt bo. La polsera maori ens continua portant dies asoleiats i el bon temps ens segueix o, potser nosaltres seguin el bon temps?



Ens enterem que ve un cap de setmana de 3 dies i que els ciutadans d'Auckland sortiran en estampida a partir d'aquest divendres al migdia (veig que l'etnografia de les ciutats es semblant arreu del planeta) per tant creuem la ciutat pel mati i anem cap al nord tant lluny com podem. Anem fins a Omapere a la costa oest, ja que ens sembla que sera mes tranquila que la urbanitzada i mes turistica costa est de Bay of Islands. L'encertem de ple, ens instalem a la Globetrekkers lodge un lloc tranquil i acollidor, i des d'alla fem varies caminades.


A la Waipaua forest veiem kauris impresionants, i un en concret de 3000 anys i 16 metres de circumferencia, es l'avi de l'illa. Son uns arbres que tenen el tronc molt gruixut, molt recte, net de branques i, amb una copa mes aviat petita si parlem de proporcions. Els colons britanics els van tallar per vendre la seva fusta i resina casi fins a no deixar-ne ni un. Els que queden son de les terres que van quedar pels maoris.







Fen una altra caminada i arribem a una casa envoltada de bosc i animals on hi viu un homenas de casi 2 metres d'alt, en Louis, que ens embruixa amb els seus puzzles i trenca-closques.





El Cape Reinga es la punta septentrional de l'illa nord, alla el mar de Tasmania s'abraca i es petoneja apassionadament dia i nit amb l'ocea Pacific. Sobre els acantilats un petit far contempla aquest etern amor i els espia intermitentment des de que es pon el sol fins que torna a sortir. Sota els acantilats hi ha un arbre sagrat pels maoris, un pohutekawa, segons la llegenda a traves de les seves arrels els esperits dels morts emprenen el cami de tornada cap a Hawai per trobar-se amb els seus antecessors.



El dia 5 de juny despres d'una caminada circular per la verge costa est del cap Reinga, acabem veient la posta de sol sota el far. Uns dies mes tard ens enterem que aquella nit era el cap d'any segons el calendari maori, el Matariki.













Uns dies mes tard a Paihia, al mig de Bay of Islands, fem una combinada a peu i amb caiac. Anem de Paihia a Opua un a peu i l'altre amb caiac, i de tornada ens canviem.







Segueix sense ploure i l'aigua de l'ocea es freda, pero si ens empapem de les relacions d'amor i odi del segle XIX Europees-Maoris, ja que bay of Islands era el principal port natural d'entrada dels vaixells europeus. Anem a veure el Marae (temple maorí) de Waitangi on el 1840 s'hi va signar l'acord en que els maorís cedien totes les seves terres a la corona britànica a canvi de la seva protecció. Aquell dia hi van perdre bous i esquelles que diriem nosaltres. Els "kiwis" publiciten constantment les coses més inversemblants del seu país com la més gran de l'hemisferi sud, vam arribar a veure el bosc replantat més gran de l'hemisferi sud, pero no sabem si vam veure el membre més gran, en tot cas feia molta patxoca.









Despres d'una travessa en vaixell a l'illa de Tiritiri Matangi, passem un dia en aquest santuari d'ocells, on hi recuperen especies com una gran polla blava anomenada Takahe, hi ha un mascle molt vell de 16 anys que es diu Grek que es el rei de l'illa. Hi ha altres especies com el Kokako, el Bellbird, el Stichbird, el pingui blau i molts mes animalots de pluma.






0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada