dilluns, 23 de juny del 2008

Ultims dies a Nova Zelanda

Un lloc per fer moltes caminades es el Parc Natural d’Urewera, que conserva un ecosistema de boscos humits amb grans exemplars de Podocarpus, uns arbres majestuosos carregats d’epifits. Nosaltres fem una caminada cap a les Whirinaki falls, i ens va impresionar molt un tram de riu. L’aigua hi passa encaixonada entre columnes basaltiques, amb uns colors vius i purs per la llum que hi entra filtrada pels arbres de mes de 40 metres. Tal com tenia que ser, mentre visitavem aquest bosc es va posar a ploure i no va parar en 24 hores. Els maoris locals ho tenien clar i ens deien, - That’s a rain forest!


Fugint de la pluja arribem a la ciutat costanera de Napier. Ens criden l’atencio els seus edificis de linies senzilles i colors pastel de l’estil art-deco.
Si el kiwi es sinonim de Noza Zelanda, l’hen d’anar a veure’l! Aquest ocell endemic es de costums nocturnes i per veure’l s’ha d’anar a un centre de conservacio on artificialment inverteixen l’horari lluminic. Anem al National NZ Aquarium i passem mes d’una hora en penombra veient una parella de Brown Kiwis. La seva activitat es frenetica, tan aviat esfonsen tot el seu llarg bec al mig del fang o sota les pedres, com fan tremendes corredisses tot jugant entre ells i pessigant-se el cul. Conclusio: no li feu mai un “calvo” a un kiwi.


Per acomiadar-nos de l’illa nord anem a fer la travessa alpina mes popular, el Tongariro crossing. Son 18 Km amb un desnivell de 1100 m de pujada i 1480 de baixada que fem amb 8 hores. Es una ruta entre craters i cons volcanics actius. Passant per escories erupcionades fa nomes 4 anys, fumaroles amb olor a sofre i gredes calentes, arribem al cim del Tongariro.
De baixada quedem bocabadats amb el contrast de colors negre i vermell de dins el Red Crater. Tot seguit la visio dels 3 llacs d’aigua color maragda ens acaben de convencer que estem al bell mig de les calderes d’en Pere Botero. Aquest dia va ser el mes curt de l’any a l’hemisferi sud, i vam tenir molta sort en poder-ho caminar sense neu i un magnific cel clar d’hivern.











Deixem la Janine en bones mans de l’April i en Graham.
Passem un dia a Auckland reduint equipatge perque l’endema ens deixin pujar a l’avio cap a Melbourne.


E noho ra Aotearoa!!!

Northland, entre el mar de Tasmania i l'ocea Pacific

A finals de maig em trobo amb en Joan a l'aeroport d'Auckland. Estem a finals de tardor austral pero no fa fred, el que mes noto es que les hores de llum solar s'han reduit molt, quan vaig arribar al Sud era clar fins a les 9 del vespre i ara al Nord les 5 de la tarda ja es casi fosc.



Decidim deixar la gran Auckland per mes endavant i anar cap a Miranda, un lloc tranquil amb uns inmensos aiguamolls envoltats de manglars. Dediquem un dia per mirar ocells i veiem 28 especies diferents de les quals 19 son “bimbos”.




En Joan es recupera molt rapid del jet lag per tant l'endema anem a caminar cap el Pinnacles a la peninsula de Coromandel.


La part baixa de la muntanya esta formada per un tupit bosc on suposem que hi plou sovint ja que hi ha una gran varietat de falgueres. Seguim un cami empedrat que em fa pensar amb el cami ral de Vic a Olot, pero aquest el van construir els llenyataries anglesos que van talar els enormes i milenaris Kauris a principis del segle passat.

Quan anem guanyant altura apareixen tot de pics punxeguts de roca basaltica, son les xemeneies dels antics volcans de la regio. A dalt tenim una vista espectacular perque ens ha fet un dia molt bo. La polsera maori ens continua portant dies asoleiats i el bon temps ens segueix o, potser nosaltres seguin el bon temps?



Ens enterem que ve un cap de setmana de 3 dies i que els ciutadans d'Auckland sortiran en estampida a partir d'aquest divendres al migdia (veig que l'etnografia de les ciutats es semblant arreu del planeta) per tant creuem la ciutat pel mati i anem cap al nord tant lluny com podem. Anem fins a Omapere a la costa oest, ja que ens sembla que sera mes tranquila que la urbanitzada i mes turistica costa est de Bay of Islands. L'encertem de ple, ens instalem a la Globetrekkers lodge un lloc tranquil i acollidor, i des d'alla fem varies caminades.


A la Waipaua forest veiem kauris impresionants, i un en concret de 3000 anys i 16 metres de circumferencia, es l'avi de l'illa. Son uns arbres que tenen el tronc molt gruixut, molt recte, net de branques i, amb una copa mes aviat petita si parlem de proporcions. Els colons britanics els van tallar per vendre la seva fusta i resina casi fins a no deixar-ne ni un. Els que queden son de les terres que van quedar pels maoris.







Fen una altra caminada i arribem a una casa envoltada de bosc i animals on hi viu un homenas de casi 2 metres d'alt, en Louis, que ens embruixa amb els seus puzzles i trenca-closques.





El Cape Reinga es la punta septentrional de l'illa nord, alla el mar de Tasmania s'abraca i es petoneja apassionadament dia i nit amb l'ocea Pacific. Sobre els acantilats un petit far contempla aquest etern amor i els espia intermitentment des de que es pon el sol fins que torna a sortir. Sota els acantilats hi ha un arbre sagrat pels maoris, un pohutekawa, segons la llegenda a traves de les seves arrels els esperits dels morts emprenen el cami de tornada cap a Hawai per trobar-se amb els seus antecessors.



El dia 5 de juny despres d'una caminada circular per la verge costa est del cap Reinga, acabem veient la posta de sol sota el far. Uns dies mes tard ens enterem que aquella nit era el cap d'any segons el calendari maori, el Matariki.













Uns dies mes tard a Paihia, al mig de Bay of Islands, fem una combinada a peu i amb caiac. Anem de Paihia a Opua un a peu i l'altre amb caiac, i de tornada ens canviem.







Segueix sense ploure i l'aigua de l'ocea es freda, pero si ens empapem de les relacions d'amor i odi del segle XIX Europees-Maoris, ja que bay of Islands era el principal port natural d'entrada dels vaixells europeus. Anem a veure el Marae (temple maorí) de Waitangi on el 1840 s'hi va signar l'acord en que els maorís cedien totes les seves terres a la corona britànica a canvi de la seva protecció. Aquell dia hi van perdre bous i esquelles que diriem nosaltres. Els "kiwis" publiciten constantment les coses més inversemblants del seu país com la més gran de l'hemisferi sud, vam arribar a veure el bosc replantat més gran de l'hemisferi sud, pero no sabem si vam veure el membre més gran, en tot cas feia molta patxoca.









Despres d'una travessa en vaixell a l'illa de Tiritiri Matangi, passem un dia en aquest santuari d'ocells, on hi recuperen especies com una gran polla blava anomenada Takahe, hi ha un mascle molt vell de 16 anys que es diu Grek que es el rei de l'illa. Hi ha altres especies com el Kokako, el Bellbird, el Stichbird, el pingui blau i molts mes animalots de pluma.






dilluns, 2 de juny del 2008

Volcans adormits i fumaroles

Per anar cap a l'illa Nord agafo un ferry que amb 3:45 h et porta a Wellington, la capital de NZ. El vaixell navega la primera hora per aigues tranquiles dintre fiords. Quan surt en ple ocea per creuar l'estret de Cook hi ha una mica de "meneito" i un vent gelid. Veig les muntanyes de Kaikoura plenes de neu, hi ha pics de 2800m i els darrers dies hi ha posat un bon gruix de neu. Wellington te un port natural molt arreserat. Es una ciutat petita, simpatica i molt animada. M'hi estic 5 dies a les afores a Brendan beach, alla tinc tren per anar a Wellington.








Es una platja tranquila i, puc fer caminades per la costa i excursions en caiac. Als vespres fa fresca pero tinc llar de foc i puc fer torrades. Vaig a buscar lenya pero sabeu on ...? A la platja quan hi ha marea baixa!

He vist de lluny el Sr. Taranaki, un volca solitari situat a l'extrem oest de l'illa. Me'n vaig a veure'l de mes aprop. Alla van filmar la pelicula L'ultim Samurai, s'assembla al Fuji. Fa mes de 2500 m i te neu a partir del 1500 m. Les darreres plujes li han espatllat una mica els camins, hi ha llocs que fan basarda, la riuada es va endur mes de 200 m de cami. Faig una caminada de 3 dies sorprenent, comenco per una selva humida on avegades tinc treballs per veure el cami, llavors el cami guanya alcada i fa un flanqueig per la part alta de la muntanya amb vegetacio sub-alpina.

Grans vistes del cim, cingles de basalt, encaixonades valls, les pastures als seus peus i al fons l'ocea. Realment idilic. M'ha fet pensar molt amb alguns llocs de la Gomera, el Hierro o la Palma, tambe amb Madeira.


Des de l'imponent Taranaki veig el Sr. Ruapehu del Tongariro National Park, tambe esta nevat i te fumaroles. Si, fuma un tabac molt rar, que fa una pudor de sofre tremenda. Tres dies mes caminant per volcans, ara amb llacs de color blau o verd maragda, roques negres i vermelles, i fumaroles, moltes fumaroles. Pujo el Mt. Ngaruhoe de 2290 m, te una tartera que de baixada es una delicia per per pujar-la tot el contrari. Aqui els refugis tenen estufes de gas, s'agraeix ja que a les nits fa fred, -5/-7 graus. Pel mati la terra esta glacada i quan camines tot cruix. Veig el refu mes antic de NZ, del 1904, petito i amb una bona llar de foc.












Rotorua, un poble amb molts centres de cultura maori, sembla que estigui sobre una enorme caldera d'aigua bullint, hi ha fumaroles i forats amb aigua o fang que treu bombolles per tot arreu, als jardins de les cases, als parcs, pels carrers, al costat del llac, i una suau olor de sulfidric que t'acaba agradant. Moltes cases fan un forat a terra i ja tenen calefaccio i aigua calenta. Hi hi molts SPA amb aigues termals pero en busco un de mes autentic, tipus Jafre (abans), i m'hi estic una bona estona remullant les duricies. Quedo com nou! a punt de tornar-hi!











Ara enfilo cap a la peninsula de Coromandel, tambe es d'origen volcanic pero molt mes antic, ara els volcans son suaus turons vestits de verd amb alguna vella xemeneia de lava per trencar la monotonia. Es un lloc forca inospit, amb platges precioses, arbres monumentals (kauris), camins tallats a la roca i pobles petitons, pero tambe va tenir la febre de l'or a finals del segle XIX i la poblacio era 5 vegades superior a l'actual. Em trobo amb la Tina, la germana de la familia Roberts, que fa mes de 20 anys que viu a NZ. Es una gran caminadora, no para d'explicar-me caminades i excursions. S'em gira molta feina!
Dema arriba en Joan, l'anire a buscar a Auckland i anirem cap al nord, a la punta mes septentrional de l'illa.

dijous, 1 de maig del 2008

D'Invercargill a Picton en 20 dies

No es tracta de cap cursa simplement es el que he fet els darrers 20 dies, travessar l'illa Sud per llocs on no havia estat.
A Invercargill vaig veure la casa on es van filmar escenes de la pelicula "Worlds Fastest Indian" interpretada per l'Anthony Hopkins. Va sobre una historia real d'un home que enpren una aventura per aconseguir el seu somni: batre el record de velocitat amb la seva moto Indian. Us la recomano, molt emotiva i amb una interpretacio genial de l'A Hopkins. M'han dit que a la pelicula parla amb accent kiwi, i jo m'ho crec i punt.
A Invercargill tambe hi ha un museu molt interessant. Vaig veure-hi Tautares, una especie d'iguana d'uns 50 cm. que segons diuen es un fossil vivent i en queden poquissims a NZ.




M'en vaig anar per segona vegada a l'Skippers canyon a prop de Queenstown. Un engorjat impresionant amb uns colors de tardor com a la Garrotxa (es que la trobo a faltar)
A Queenstown conec a l'Andrew, que m'ajuda a resoldre els problemes logistics del proper tresc de Giroguies a NZ. Em demana que faig a la tarda i suposo que vol anar a fer una birra... NO, res d'aixo, te un petit helicopter, ha d'anar a posar benzina i em convida a fer un vol...YES! Som-hi!
Volem per sobre l'Skippers canyon, pel Ben Lomond, pel llac Wakatipu... puc veure ara per sobre molts llocs per on he caminat. Aterrem al jardi de casa seva i ara si, fem una birra.









Despres d'invocar els poders de la polsera maori perque arraconi els nuvols i em deixi veure una mica el Mt. Cook, me'n vaig als peus de l'Aoraki, que es com li diuen els maoris. La llegenda diu que Aoraki i els seus germans arribaren del cel en una canoa per visitar la terra. Una branca va fer volcar la canoa i un vent molt fred els va convertir en masses de gel. Aixi es com es van formar aquestes muntanyes! Be, a primera hora del mati l'Aoraki ens ensenya la seva cara SE amb una llum daurada. Quedo bocabadat amb la seva paret de roca, neu i gell imponent. Llavors els nuvols l'envolten i s'amaga. Jo ja em pensava que no el veuria mes i quan estava apunt de despedir-me (feia mes d'una hora que li deia margalufes) comenca a sortir el cim fins que s'aclareix del tot! No vaig deixar de veure'l fins que es va pondre el sol.


Vaig cap a l'Arthur's Pass i pel cami paro a fer una caminada resseguint les gorges del riu Rakaia. Aquesta nit ha fet la primera nevada i trobo petites clapes de neu pel cami. Pujo a l'Steven que feia dit fins dalt del coll i anem directe cap a un alberg ja que fot un fret que pela. Aquesta nit res de dormir amb la Janine! (es que em van dir que tenia que posar-li un nom a la furgo) L'endema pujem l'Avalanche Peak de 1.833 m. Es molt dret, pero hi ha bon cami. Vistes estupendes dels pics del voltant amb migdiada inclosa dalt del cim. Ha fet un dia espectacular, com aquells de l'Emporda just quan ha parat de bufar la tramuntana.



L'endema baixo cap a la costa oest fins a Westport i segueixo fins a St. Arnaud. Alla hi ha el Nelson Lakes NP. Vull fer una travessa de 3 dies sortint del llac Rotoiti cap a l'Angelus hut i tornar per una carena fins el mateix llac. Bon temps,doncs som-hi. Aquesta caminada em fa recordar molt els Pirineus, boscos a la part baixa, paisatge sub-alpi per sobre dels 1000 m i alta muntanya a partir dels 1500. Molta gent passa de llarg en aquest parc, pero te una xarxa de 23 refugis i es poden fer moltissimes combinacions.










Segueixo cap a Renwick, un petit poble envoltat de vinyes. La regio de Marlborough es la principal zona vinicola del pais. Llogo una bici i m'hi passejo tot el dia, parant de tant en tant a fer alguna cata de vins. Fan molt de vi blanc, algun negre i tambe algun cava. En Joan de Palamos em va encarregar que li portes xapes de cava pero la majoria de les xapes son sense cap dibuix gravat, ja us podeu imaginar quines converses quan arriba un guiri a la bodega i el primer que demana es si fan cava i com es la xapa! Ara ja han veimat i tenen ovelles i vaques al mig de les vinyes menjant-se les fulles i adobant els ceps emparrats.

Me'n vaig a Picton, el proper objectiu es el Queen Charlotte track, un cami entre el fiord Queen Charlotte i el Kenepuru. Hi ha uns serveis d'Aquataxis que de Picton et porten a Ship cove, una cala on el capita Cook hi va desembarcar varies vegades i diuen que hi van deixar anar les primeres ovelles, i et recullen a Anakiwa al fons del fiord per tornar-te a Picton. A mes pots deixar la motxilla pesada a l'hostal i te la porten a l'hostal seguent. Son 73 Km que amb tres dies es fan be, sobretot sense pes. El cami de vegades va resseguint la costa i d'altres va per la carena, envoltada de mar a cada costat. He vist dofins mulars i moltes wekas, una especie de gallina sense cresta que et roba tot el que pot.

Ara agafare el ferry per creuar cap a l'illa Nord, encara que em sap greu marxar de la Sud, es tan bufona!

divendres, 11 d’abril del 2008

Peninsula de Banks i l'illa Stewart

Continuem cap a Nelson i Kaikoura on fem una caminada per la seva peninsula. Anem per sobre dels penya-segats i baixem fins al East Head on veiem ocells i lleons marins.

Continuem cap el S i arribem a Christchurch, ja hem fet una volta sencera a l'illa Sud!

En Juanca se'n va cap a Melbourne per tant toca fer un sopar de comiat. Fem un bon apat de peix i marisc i ben tips cap a l'aeroport. El trobare a faltar, ens ho hem passat molt be aquest mes i sobre tot, hem rigut molt.

El 29/3 fan la "Earth Hour" una apagada de llums d'una hora per reclamar una gestio mes sostenible dels recursos del planeta. Christchurch per la seva situacio geografica es la primera ciutat en fer l'apagada. Davant l'esglesia passen la pelicula "l'onzena hora" que es un documental presentat per en Leonardo di Caprio. Han posat una pantalla exterior i la gent es porta la cadira, jalar i begudes, doncs m'en vaig a buscar la meva a la furgo i som-hi. Molts comercos s'han afegit a l'apagada de llums i es divertit veure bars servint les birres mig a les fosques i tot ple d'espelmes.


Ara em toca pensar que faig i decideixo anar a caminar per alguns llocs que durant aquest primer mes per questio de temps ens hem deixat.

M'en vaig cap a la peninsula de Banks, inicialment era una illa formada fa 25.000 anys per l'erupcio de 2 volcans pero amb l'erosio al llarg dels segles s'ha convertit en una peninsula. Esta farcida de llargues badies i tant aviat tens el mar al N com al S. Caminades arran de mar, per les carenes amb vistes espectaculars, i moltes ovelles, moltes, aqui de vegades barrejades amb vedells.










Segueixo cap a Aoraki on hi ha el Mount Cook pero plou i no es veu res de res. Decideixo baixar cap a Queenstown, alla veig una mica el sol i me'n vaig cap a l'Skippers Canyon on hi fan un salt amb goma elastica de mes de 100 m. quina por!
Als maoris que vivien per la zona s'els va acabar la tranquilitat a partir de 1860 quan van arribar els occidentals amb la febre de l'or.
M'en vaig a caminar muntanya cap amunt per tenir bones vistes de l'engorjat.
Tambe faig alguna caminada perls voltants de Queenstown, hi ha molt bones vistes del llac Wakatipu.











Quan veig una previsio de bon temps baixo fins a la Stewart Island. Alla hi ha el Rakiura NP amb un sender de 3 dies que em fa gracia de provar. Surto de Bluff en un ferry que amb 1 hora et porta a l'illa. Alla vaig a registrar-me a l'oficina del DOC i a pagar el refugi. Tindre que fer-ho amb 2 dies ja que un dels refugis el tenen tancat per reformes. El sender passa estones arran de costa i d'altres per l'interior. Te tres caracteristiques peculiars: casi sempre plou, pots enfangar-te fins al genoll i pots veure el kiwi. He tingut sort amb les dues primeres pero de kiwi nomes unes cacones, mes val aixo que res no?
Una de les coses que mes m'ha impresionat es que dels 36 Km. que te el cami, uns 20 son fets amb passeres de fusta. Una altre detall es que de senyals les justes i prou, potser unes 15 en total.
El segon dia va fer un sol radiant durant tots els 24 Km. No vaig tenir cap mes remei que fer una remullada, entrar i sortir de l'aigua i prou, tot i que tenia a prop uns musclos esplendits que em cridaven!

divendres, 28 de març del 2008

Abel Tasman National Park

L'Abel Tasman es un parc natural situat al N de l'illa Sud, entre la Golden bay i la Tasman bay.
Te una xarxa de senders que permeten fer caminades des d'1 a 10 dies. La mes hiper-coneguda es un "cami de ronda" que es pot fer en 2 o 4 dies, depenent de les hores que es vulguin caminar.
El cami transcorre per paratges encisadors i totalment verges.
Esta equipat amb refugis, zones d'acampada i algun apartament.
Els seus frondosos boscos tenen una bona presencia d'ocells autoctons, tambe arran de mar hi crien varies colonies de corbs marins i en els illots hi han llobs marins.
Ve gent de tot el planeta a visitar-lo: per terra s'fa de veure caminant, pel mar en caiac, veler o amb els taxis aquatics que et porten a totes les platges amb serveis i per l'aire es pot veure amb helicopter o avioneta.
El resultat d'aquesta conservacio acurada de l'entorn juntament amb les seves aigues tranquiles i un clima benigne i assoleiat, es una plena acupacio turistica practicament tot l'any.
Evidentment no hi ha atur i la poblacio local gaudeix d'una qualitat de vida excel.lent.
Paralelament, la gestio eficient i respectuosa del territori satisfa les expectatives dels turistes tal i com ho confirmen les enquestes fetes al final de les vacances.

Aquest model podria funcionar tambe perfectament a la costa catalana, ja que disposa d'un patrimoni natural i cultural excepcional.
Pero aquest turistes no volen caminar per sobre l'asfalt, ni veure gaires urbanitzacions, ni blocs d'apartaments, ni ports esportius... volen veure natura viva!
i no volen anar de vacances a un lloc on la conservacio del medi deixa molt a desitjar.


El primer dia vam anar amb una barca fins a la Bark bay,
i vam caminar 8 hores fins a Marahau.






Un altre dia vam llogar un caiac doble per poder tenir una vista de la mar cap a terra. Vam tenir la sort de trobar un grup de lleons marins parant el sol, n'hi havia de petits que no paraven de jugar just al voltant nostre, no s'espantaven quan ens hi vam acostar i a mes ens van fer una exibicio de natacio estupenda.
Per cert, hi ha uns mulclos que tenen el voltant del llavi de color verd que son bonissims, us ho asseguro!