Ultims dies a Nova Zelanda

Un lloc per fer moltes caminades es el Parc Natural d’Urewera, que conserva un ecosistema de boscos humits amb grans exemplars de Podocarpus, uns arbres majestuosos carregats d’epifits. Nosaltres fem una caminada cap a les Whirinaki falls, i ens va impresionar molt un tram de riu. L’aigua hi passa encaixonada entre columnes basaltiques, amb uns colors vius i purs per la llum que hi entra filtrada pels arbres de mes de 40 metres. Tal com tenia que ser, mentre visitavem aquest bosc es va posar a ploure i no va parar en 24 hores. Els maoris locals ho tenien clar i ens deien, - That’s a rain forest!


Fugint de la pluja arribem a la ciutat costanera de Napier. Ens criden l’atencio els seus edificis de linies senzilles i colors pastel de l’estil art-deco.
Si el kiwi es sinonim de Noza Zelanda, l’hen d’anar a veure’l! Aquest ocell endemic es de costums nocturnes i per veure’l s’ha d’anar a un centre de conservacio on artificialment inverteixen l’horari lluminic. Anem al National NZ Aquarium i passem mes d’una hora en penombra veient una parella de Brown Kiwis. La seva activitat es frenetica, tan aviat esfonsen tot el seu llarg bec al mig del fang o sota les pedres, com fan tremendes corredisses tot jugant entre ells i pessigant-se el cul. Conclusio: no li feu mai un “calvo” a un kiwi.

Per acomiadar-nos de l’illa nord anem a fer la travessa alpina mes popular, el Tongariro crossing. Son 18 Km amb un desnivell de 1100 m de pujada i 1480 de baixada que fem amb 8 hores. Es una ruta entre craters i cons volcanics actius. Passant per escories erupcionades fa nomes 4 anys, fumaroles amb olor a sofre i gredes calentes, arribem al cim del Tongariro.

De baixada quedem bocabadats amb el contrast de colors negre i vermell de dins el Red Crater. Tot seguit la visio dels 3 llacs d’aigua color maragda ens acaben de convencer que estem al bell mig de les calderes d’en Pere Botero. Aquest dia va ser el mes curt de l’any a l’hemisferi sud, i vam tenir molta sort en poder-ho caminar sense neu i un magnific cel clar d’hivern.

Deixem la Janine en bones mans de l’April i en Graham.

Passem un dia a Auckland reduint equipatge perque l’endema ens deixin pujar a l’avio cap a Melbourne.


E noho ra Aotearoa!!!

Llegir-ho tot

Northland, entre el mar de Tasmania i l'ocea Pacific

A finals de maig em trobo amb en Joan a l'aeroport d'Auckland. Estem a finals de tardor austral pero no fa fred, el que mes noto es que les hores de llum solar s'han reduit molt, quan vaig arribar al Sud era clar fins a les 9 del vespre i ara al Nord les 5 de la tarda ja es casi fosc.

Decidim deixar la gran Auckland per mes endavant i anar cap a Miranda, un lloc tranquil amb uns inmensos aiguamolls envoltats de manglars. Dediquem un dia per mirar ocells i veiem 28 especies diferents de les quals 19 son “bimbos”.

En Joan es recupera molt rapid del jet lag per tant l'endema anem a caminar cap el Pinnacles a la peninsula de Coromandel.

La part baixa de la muntanya esta formada per un tupit bosc on suposem que hi plou sovint ja que hi ha una gran varietat de falgueres. Seguim un cami empedrat que em fa pensar amb el cami ral de Vic a Olot, pero aquest el van construir els llenyataries anglesos que van talar els enormes i milenaris Kauris a principis del segle passat.

Quan anem guanyant altura apareixen tot de pics punxeguts de roca basaltica, son les xemeneies dels antics volcans de la regio. A dalt tenim una vista espectacular perque ens ha fet un dia molt bo. La polsera maori ens continua portant dies asoleiats i el bon temps ens segueix o, potser nosaltres seguin el bon temps?

Ens enterem que ve un cap de setmana de 3 dies i que els ciutadans d'Auckland sortiran en estampida a partir d'aquest divendres al migdia (veig que l'etnografia de les ciutats es semblant arreu del planeta) per tant creuem la ciutat pel mati i anem cap al nord tant lluny com podem. Anem fins a Omapere a la costa oest, ja que ens sembla que sera mes tranquila que la urbanitzada i mes turistica costa est de Bay of Islands. L'encertem de ple, ens instalem a la Globetrekkers lodge un lloc tranquil i acollidor, i des d'alla fem varies caminades.

A la Waipaua forest veiem kauris impresionants, i un en concret de 3000 anys i 16 metres de circumferencia, es l'avi de l'illa. Son uns arbres que tenen el tronc molt gruixut, molt recte, net de branques i, amb una copa mes aviat petita si parlem de proporcions. Els colons britanics els van tallar per vendre la seva fusta i resina casi fins a no deixar-ne ni un. Els que queden son de les terres que van quedar pels maoris.

Fen una altra caminada i arribem a una casa envoltada de bosc i animals on hi viu un homenas de casi 2 metres d'alt, en Louis, que ens embruixa amb els seus puzzles i trenca-closques.

El Cape Reinga es la punta septentrional de l'illa nord, alla el mar de Tasmania s'abraca i es petoneja apassionadament dia i nit amb l'ocea Pacific. Sobre els acantilats un petit far contempla aquest etern amor i els espia intermitentment des de que es pon el sol fins que torna a sortir. Sota els acantilats hi ha un arbre sagrat pels maoris, un pohutekawa, segons la llegenda a traves de les seves arrels els esperits dels morts emprenen el cami de tornada cap a Hawai per trobar-se amb els seus antecessors.

El dia 5 de juny despres d'una caminada circular per la verge costa est del cap Reinga, acabem veient la posta de sol sota el far. Uns dies mes tard ens enterem que aquella nit era el cap d'any segons el calendari maori, el Matariki.

Uns dies mes tard a Paihia, al mig de Bay of Islands, fem una combinada a peu i amb caiac. Anem de Paihia a Opua un a peu i l'altre amb caiac, i de tornada ens canviem.

Segueix sense ploure i l'aigua de l'ocea es freda, pero si ens empapem de les relacions d'amor i odi del segle XIX Europees-Maoris, ja que bay of Islands era el principal port natural d'entrada dels vaixells europeus. Anem a veure el Marae (temple maorí) de Waitangi on el 1840 s'hi va signar l'acord en que els maorís cedien totes les seves terres a la corona britànica a canvi de la seva protecció. Aquell dia hi van perdre bous i esquelles que diriem nosaltres. Els "kiwis" publiciten constantment les coses més inversemblants del seu país com la més gran de l'hemisferi sud, vam arribar a veure el bosc replantat més gran de l'hemisferi sud, pero no sabem si vam veure el membre més gran, en tot cas feia molta patxoca.

Despres d'una travessa en vaixell a l'illa de Tiritiri Matangi, passem un dia en aquest santuari d'ocells, on hi recuperen especies com una gran polla blava anomenada Takahe, hi ha un mascle molt vell de 16 anys que es diu Grek que es el rei de l'illa. Hi ha altres especies com el Kokako, el Bellbird, el Stichbird, el pingui blau i molts mes animalots de pluma.

Llegir-ho tot

Volcans adormits i fumaroles

Per anar cap a l'illa Nord agafo un ferry que amb 3:45 h et porta a Wellington, la capital de NZ. El vaixell navega la primera hora per aigues tranquiles dintre fiords. Quan surt en ple ocea per creuar l'estret de Cook hi ha una mica de "meneito" i un vent gelid. Veig les muntanyes de Kaikoura plenes de neu, hi ha pics de 2800m i els darrers dies hi ha posat un bon gruix de neu. Wellington te un port natural molt arreserat. Es una ciutat petita, simpatica i molt animada. M'hi estic 5 dies a les afores a Brendan beach, alla tinc tren per anar a Wellington.








Es una platja tranquila i, puc fer caminades per la costa i excursions en caiac. Als vespres fa fresca pero tinc llar de foc i puc fer torrades. Vaig a buscar lenya pero sabeu on ...? A la platja quan hi ha marea baixa!

He vist de lluny el Sr. Taranaki, un volca solitari situat a l'extrem oest de l'illa. Me'n vaig a veure'l de mes aprop. Alla van filmar la pelicula L'ultim Samurai, s'assembla al Fuji. Fa mes de 2500 m i te neu a partir del 1500 m. Les darreres plujes li han espatllat una mica els camins, hi ha llocs que fan basarda, la riuada es va endur mes de 200 m de cami. Faig una caminada de 3 dies sorprenent, comenco per una selva humida on avegades tinc treballs per veure el cami, llavors el cami guanya alcada i fa un flanqueig per la part alta de la muntanya amb vegetacio sub-alpina.

Grans vistes del cim, cingles de basalt, encaixonades valls, les pastures als seus peus i al fons l'ocea. Realment idilic. M'ha fet pensar molt amb alguns llocs de la Gomera, el Hierro o la Palma, tambe amb Madeira.


Des de l'imponent Taranaki veig el Sr. Ruapehu del Tongariro National Park, tambe esta nevat i te fumaroles. Si, fuma un tabac molt rar, que fa una pudor de sofre tremenda. Tres dies mes caminant per volcans, ara amb llacs de color blau o verd maragda, roques negres i vermelles, i fumaroles, moltes fumaroles. Pujo el Mt. Ngaruhoe de 2290 m, te una tartera que de baixada es una delicia per per pujar-la tot el contrari. Aqui els refugis tenen estufes de gas, s'agraeix ja que a les nits fa fred, -5/-7 graus. Pel mati la terra esta glacada i quan camines tot cruix. Veig el refu mes antic de NZ, del 1904, petito i amb una bona llar de foc.












Rotorua, un poble amb molts centres de cultura maori, sembla que estigui sobre una enorme caldera d'aigua bullint, hi ha fumaroles i forats amb aigua o fang que treu bombolles per tot arreu, als jardins de les cases, als parcs, pels carrers, al costat del llac, i una suau olor de sulfidric que t'acaba agradant. Moltes cases fan un forat a terra i ja tenen calefaccio i aigua calenta. Hi hi molts SPA amb aigues termals pero en busco un de mes autentic, tipus Jafre (abans), i m'hi estic una bona estona remullant les duricies. Quedo com nou! a punt de tornar-hi!











Ara enfilo cap a la peninsula de Coromandel, tambe es d'origen volcanic pero molt mes antic, ara els volcans son suaus turons vestits de verd amb alguna vella xemeneia de lava per trencar la monotonia. Es un lloc forca inospit, amb platges precioses, arbres monumentals (kauris), camins tallats a la roca i pobles petitons, pero tambe va tenir la febre de l'or a finals del segle XIX i la poblacio era 5 vegades superior a l'actual. Em trobo amb la Tina, la germana de la familia Roberts, que fa mes de 20 anys que viu a NZ. Es una gran caminadora, no para d'explicar-me caminades i excursions. S'em gira molta feina!
Dema arriba en Joan, l'anire a buscar a Auckland i anirem cap al nord, a la punta mes septentrional de l'illa.

Llegir-ho tot