Madeira. El jardí de l’Atlàntic.

Un viatge transoceànic amb data de tornada a una setmana vista dóna per a poc i deixa sensació de buit. De tanta selva, tanta aigua, tanta muntanya, tanta natura salvatge no es pot gaudir només en una setmana. O sí?

Si hi ha algun lloc envoltat d'oceà, amb una vegetació exuberant, pràcticament selvàtica, on el turisme no sigui de masses, les gents conservin la humilitat i el ritme de vida tranquil d'una illa o del camp, i que a més es pugui visitar en una setmana i no quedar-se amb les ganes, aquest lloc, sens dubte, és Madeira.

El jardí de l’Atlàntic l'anomenen. Un autèntic paradís per al senderista per la varietat dels seus paisatges, per la bona conservació dels seus camins i per la grandària i contrastos de l'illa.

Madeira, illa d'origen volcànic, posseeix una vegetació exuberant i unes muntanyes espectaculars. Tant la part interior com la seva costa són extremadament accidentades. Un autèntic laberint de barrancs verds que ha anat modelant el perfil de l'illa des que els seus habitants van decidir donar-li forma amb les "levadas", canals o séquies per aprofitar l'abundant aigua que recullen les seves muntanyes en forma de boira i fer-la arribar als camps i hortes que encara es conreen amb la calma i paciència d'abans.

Les levadas són omnipresents a l'illa. Són les artèries i la vida de Madeira. Gràcies a elles, els Madeirenses han pogut disposar els seus cultius en bancals o terrasses, propiciant gran quantitat de rutes i senders a on sempre ens acompanya la seva corresponent levada indicant-nos el camí, guiant-nos per infinitat de llocs recòndits, de vegades convidant-nos a parar, a seure admirant el paisatge i donar molles de pa als ocells, afables, acostumats als senderistes. Altres vegades, sorprenent-nos amb impressionants cascades, o travessant petits poblats imaginats en temps dels nostres avis.

El bosc originari de Madeira, el bosc de laurisilva, va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO el desembre del 99, i integrant de la Xarxa Europea de llocs d'importància comunitària. Un lloc protegit on ens sentirem part integrant de la natura. Grans extensions d'aquesta illa formen part d'un conjunt d'àrees protegides, entre les quals destaquen el Parc Natural de Madeira i el Parc Ecològic de Funchal.

Menció a part per a les illes Desertas, reserva natural des del 95, un conjunt de tres illes allargades al sud-est de l'arxipèlag, no habitades pel seu clima desèrtic, on es recupera a poc a poc una població de foques monjo (o llops marins, com preferiu) que va estar prop de l'extinció però que actualment es manté i, qui sap, si naveguem per les seves aigües per albirar dofins, balenes o alguna de les múltiples espècies de cetacis que podem trobar, potser, amb una mica de sort, us trobeu amb algun descendent de "Desertinha", el vell marí que van apadrinar durant un temps els pescadors de l'illa, ja que venia diàriament a port, a buscar peix. Molt interessant el museu de la balena, a Caniçal, on a més de veure una esplèndida reproducció de Desertinha, coneixerem tota la història de la caça de Balenes a Madeira i totes les activitats derivades d'aquesta activitat, així com les diferents espècies endèmiques d'aus que sobrevolen les seves costes.

Una setmana a Madeira dóna per a molt. L'illa ens ofereix, generosa, infinitat de racons on perdre'ns. Una ruta de muntanya des del pic Ruivo fins al pic do Arieiro amb unes vistes impressionants des del sostre de l'illa envoltada d'aigua. Passejades agradables per la península de Sao Lourenço, envoltats per impressionants penya-segats. Rutes de senderisme per frondosos boscos de laurisilva, sempre acompanyats pel so de l'aigua recorrent les omnipresents "levadas". Una herència històrica digna de conèixer a Funchal i els seus carrerons, cafès i petits restaurants del centre històric, el seu colorit mercat, el jardí botànic, piscines naturals increïbles a Porto Moniz o Seixal, ...

Us agraden les flors? Estrelítzies, agapants i hortènsies gegantines que ens faran empetitir creixen per tot arreu. Crida l'atenció l'absència d'insectes, sobretot de mosquits. En tractar-se d'una illa tan aïllada enmig de l'oceà, determinades espècies d'insectes voladors no han pogut adaptar-se al medi o simplement mai van arribar a l'illa. Així doncs, en moltes ocasions, tindrem la impressió d'estar en alguna selva de Centreamèrica però sense les molestes picades que ens poden enervar en alguns moments.

Una gastronomia senzilla però molt desitjable, a força de marisc, peix espasa, caldeiradas, espetadas (pinxos gegants de carn), guarnicions gegants a base de verdures de l'horta i, no cal dir-ho, el "vinho" de Madeira, que cal provar si o si, a més de degustar molts altres vins portuguesos que els Madeirenses promocionen extraordinàriament. No perdeu l'oportunitat de visitar alguna de les seves curioses destil·leries on s'elaboren licors amb herbes o fruits locals.

Fa un parell d'anys vaig tenir la sort de comptar amb els bons consells d’en Ramon, ànima i guia de Giroguies Senderisme (www.giroguies.com), que em va proporcionar una selecció de rutes en aquesta illa i va ser un dels viatges més bonics de la meva vida.

Arribar al teu allotjament havent fet una ruta de senderisme fantàstica i relaxar-se contemplant com els llums del capvespre donen color a la boira que s'ancora sobre els pics de les muntanyes és una sensació agradable, relaxant. Tant com la vida a Madeira.

Potser sí que tornaria una setmaneta més.